Només faltaven unes hores per començar la gran
cursa i l'Enric estava més nerviós que mai. Estava convençut que acabaria la cursa
un dels primers, ja que encara que estigués una mica grassonet, s'havia
entrenat tots els dies al matí amb el seu veí, Agustí. Aquest era un home gran
i rondinaire, però un entrenador excel·lent, perquè havia estat atleta quan era
jove.
L'home malgrat que no estava en condicions de fer un gran esforç físic,el va fer i va ajudar a
l'Enric a preparar-se. Per la seva part, l'Enric volia compensar el gran esforç que
feia el seu entrenador, superar-se i guanyar la cursa.
A pocs minuts del començament del gran
esdeveniment, l'Enric va escalfar una mica i es va posar a la primera fila de
la sortida. Tot estava a punt, el jutge va agafar la pistola, la va alçar apuntant
al cel i de sobte es va sentir el tret de sortida. L'Enric va córrer com un
llamp, volia assegurar-se que quedaria primer. Van passar els minuts, aquell
dia feia més calor que mai, ell tenia una avantatge d'escàndol sobre el segon
competidor, però a pocs metres del final l'Enric notava que no li responien les
cames i que estava massa cansat. Llavors, com que tenia molt avantatge, va decidir parar per beure una mica d'aigua i eixugar-se
la suor. De sobte va observar el segon que s'apropava i ell va decidir
reenganxar-se a la cursa, però li va donar una rampa fortíssima a la cama
esquerra, tan forta que va caure a plom. Va intentar aixecar-se, però no podia
caminar, de la mateixa ràbia va tirar la tovallola que tenia al voltant del seu
coll i va decidir tirar la tovallola
i abandonar la cursa.
