La cursa

Només faltaven unes hores per començar la gran cursa i l'Enric estava més nerviós que mai. Estava convençut que acabaria la cursa un dels primers, ja que encara que estigués una mica grassonet, s'havia entrenat tots els dies al matí amb el seu veí, Agustí. Aquest era un home gran i rondinaire, però un entrenador excel·lent, perquè havia estat atleta quan era jove.

L'home malgrat  que no estava en condicions de fer un  gran esforç físic,el va fer i va ajudar a l'Enric a preparar-se. Per la seva part,  l'Enric volia compensar el gran esforç que feia el seu entrenador, superar-se i guanyar la cursa.

A pocs minuts del començament del gran esdeveniment, l'Enric va escalfar una mica i es va posar a la primera fila de la sortida. Tot estava a punt, el jutge va agafar la pistola, la va alçar apuntant al cel i de sobte es va sentir el tret de sortida. L'Enric va córrer com un llamp, volia assegurar-se que quedaria primer. Van passar els minuts, aquell dia feia més calor que mai, ell tenia una avantatge d'escàndol sobre el segon competidor, però a pocs metres del final l'Enric notava que no li responien les cames i que estava massa cansat. Llavors, com que tenia molt  avantatge, va decidir  parar per beure una mica d'aigua i eixugar-se la suor. De sobte va observar el segon que s'apropava i ell va decidir reenganxar-se a la cursa, però li va donar una rampa fortíssima a la cama esquerra, tan forta que va caure a plom. Va intentar aixecar-se, però no podia caminar, de la mateixa ràbia va tirar la tovallola que tenia al voltant del seu coll i  va decidir tirar la tovallola i  abandonar la cursa.

 

Un súper heroi en 3D

Era una nit freda i humida de ple hivern. La Clare conduïa el seu cotxe una mica nerviosa sense saber-ne el seu motiu. De sobte va aparèixer en Blue Killer amb una moto serra davant de la carretera. Ella es va espantar molt , tant que no va poder reaccionar i es va quedar immòbil, paralitzada com si fos una estàtua de pedra . Llavors el Blue Killer va agafar  sense pensar-ho dues vegades la seva  moto serra i la va dirigir recta fins el cotxe per trencar-lo per la meitat i la Clare esperà resignada el seu destí. De sobte es va escoltar un soroll molt estrany ,darrere d’uns matolls. En Blue Killer va mirar a l’esquerra i a la dreta  i com que no va veure a ningú va seguir amb el que estava fent.  Immediatament la Clare va veure un ocell volar, perdó, una persona volant era en Zapin , el súper heroi, i aquest va fer la seva patada mortal i va salvar la Clare de les mans del malvat Blue Killer.

Mama, m’ha agradat molt aquest conte - va dir en Jan molt emocionat

A mi també, però ara vés al llit que dema hem d'anar al col·legi aviat  – va dir la seva mare badallant

 Immediatament  en Jan va caure rodó al llit i va dir bona nit a la seva mare.

L'endemà en Jan va veure una cosa molt estranya en el llibre que el dia següent li havia explicar la seva mare. El protagonista, en Zapin, havia desaparegut . No sortien els seus dibuixos en el llibre era una cosa molt estranya i inexplicable, però en Jan no li va donar importància, fins que el va veure el seu armari amagat, molt deprimit. En Jan li va preguntà per què estava d’aquella manera i ell li respongué:

-Mira Jan, ser un superheroi d’un llibre no és gens divertit .Tothom pensa que faig súper salts i patades mortals, però no és així. L’únic que faig és estar parat en diferents posicions sense fer res. És molt avorrit per això he sortit d’aquest llibre a viure aventures -va dir en Zapin  

-Escolta Zapin, vull dir-te una cosa. Ja sé que estàs molt avorrit i tot això que m’has explicat, però a tu no t'han dibuixat per fer aventures, sinó per fer feliç els nens que llegeixen les teves històries i perque  siguis el seu superheroi dels seus somnis -va dir en Jan

De sobte en Zapín es va aixecar sense dir res li va donar les gràcies, va entrar en el llibre i desapareixent movia la ma dient-li adéu.           

       

La Porxada

Quan penso en Granollers, la primera cosa que se'm passa pel cap és la Porxada. Des de ben petit que la conec, sempre quan passejava amb els meus pares per la ciutat ens hi apropaven i la veiem allà, enmig de la plaça. La veia tan alta i tan  enorme, sempre envoltada de gent que  li feia fotografies, la contemplava o només estava al seu costat. Una tarda, quan vaig passar pel seu davant, em va picar la curiositat: volia saber més d'aquest important monument de la nostra ciutat, així que me'n vaig anar a la biblioteca i vaig  començar a investigar sobre la seva història i les seves vivències al llarg dels anys que van marcar aquesta ciutat abans que jo nasqués.

La Porxada tenia una gran història, fins convertir-se en el monument més representatiu de la ciutat. També vaig  recordar que quan era petit, de vegades, cansat de caminar, m'asseia sobre una pedra que hi ha al seu costat,així que em vaig preguntar què carai feia aquesta pedra a prop d'un edifici tan emblemàtic com la Porxada. La curiositat em va envair per segona vegada. En tenia tanta, que li vaig haver de preguntar a la meva mare. Ella em va somriure i em va explicar una llegenda  sobre aquella pedra, que per cert tenia un nom, la Pedra de l'Encant. La seva llegenda em va sorprendre tant que cada vegada que passo pel seu davant me'n recordo d'ella.

Com m'agrada la Porxada, de vegades penso en la quantitat de gent que haurà passat pel seu davant i en els moments històrics que  ha sobreviscut. Passaran els anys i la gent canviarà, però la Porxada sempre estarà allà, enmig de la plaça, al costat de la Pedra de l'Encant.   

 

Trencar el gel

La frase feta que vaig triar va ser TRENCAR EL GEL. Que significa decidir-se a parlar amb una persona o fer un esforç per acostar-se a algú.

Per exemple:Al camping hi ha una nena molt maca i no m'atreveixo a parlar amb ella, ja és hora de trencar el gel.
El president de l'assemblea va trencar el gel dient la primera paraula.

Perque he triat la frase feta "TRENCAR EL GEL"

Quan vaig començar a buscar frases fetes per posar el nom  al bloc no sabia per quina decidir-me,  ja que totes estaven bé i tenien significats ben diversos, no sabia quina encaixaria millor com a nom de bloc. Així que vaig buscar i rebuscar per trobar la frase feta perfecta i finalment  vaig trobar la frase  "Trencar el gel". Era la ideal. Buscava alguna  expressió que signifiqués  començar a relacionar-se i comunicar-se amb algú, i així poder començar a parlar en públic i trencar alguna situació de silenci on ningú parla bé  perquè té vergonya o bé perquè no sap que dir. 

El gran descobriment

L’any 3000, el científic Jack Robinson amb el seu gos White  va fer un viatge a l’espai amb l’objectiu de recollir mostres  d’ un nou planeta del Sistema Solar que es va descobrir.   

El viatge va ser llarg i semblava etern. En arribar per fi al seu destí en Jack es va emportar una gran decepció,  ja que el planeta estava desolat,no hi havia vegetació, ni animals. El terreny estava desert i  no hi havia ni una gota d’aigua. El cel era d’un color grisós i gairebé no es podia respirar. Jack, davant aquella  lamentable situació, va començar la seva investigació. El primer que va descobrir va ser que l’aire que envoltava al planeta era tot diòxid de carboni, això podria ser la causa que no hi hagués vida. Va viatjar durant dies buscant mostres per identificar com era el planeta i de sobte, al sisè o setè dia del seu viatge, va trobar  vida. Eren uns éssers molt estranys, que mai havia vist. Vivien en petites coves subterrànies i sortien poques vegades a la superfície ja que no els agradava la claror, malgrat que n'hi havia poca, ja que l’espès núvol que estava sobre el cel no deixava passar gairabé els raigs del sol. Aquests éssers eren poc agressius i eren molt diferents els uns dels altres. Quan en Jack va obtenir totes les mostres necessàries per tornar cap a la Terra es va dirigir a la seva nau espacial on l'esperava el seu fidel gos, però en arribar allà, va veure que en White no hi era. En Jack espantat va anar corrents a buscar-lo i quan per fi el va trobar es va quedar immòbil, paralitzat i va començar a quequejar. 
En White estava gratant un forat i al costat seu hi havia un objecte lluent. Era una espècie de placa on hi havia inscrit les sigles N.A.S.A. En Jack va alçar la vista i de sobte va veure a la llunyania  les runes d’un edifici. En Jack i en White havien descobert que des de sempre havien estat a casa.

De gran vull ser...

Més d'una vegada m'havien preguntat "Què vols ser de gran", però mai sabia què contesta, així que ho deixava córrer i pensava que quan fos més gran tindria la resposta als meus dubtes. Ara veig que cada vegada falta menys per la meva elecció i encara no ho tinc gaire clar. Només sé que m'agradaria fer un ofici relacionat amb la ciència com físic, químic, biòleg, medicina...També m'interessa molt el món de la mecànica i l'electrònica. Tampoc descarto la possibilitat de treballar en alguna cosa relacionada amb el dibuix, ja que no ho faig gaire malament i m'agrada força, podria ser arquitecte fent dibuix tècnic o pintor si em decanto més pel dibuix artístic. 

Espero que aquests anys que em queden abans d'arribar a la Universitat vagi descartant algunes de les professions que m'agradarien fer i escollir l'opció més adequada per a mi.

    

Els guardians dels llibres

En Tom era un noi molt intel·ligent, ingenu i curiós. La seva passió, des de ben petit, era la lectura. Cada dia després de l'escola es passava tota la tarda tancat a la biblioteca del seu poble, llegint llibres d'aventures, misteri, ciència ficció, comèdia... Però la historia que va viure va ser més fantàstica que tots els relats dels llibres que havia llegit plegats.

Aquella tarda, com tots els dies després de plegar de l'escola, en Tom va anar a la biblioteca. Només arribar-hi es va dirigir a una gran prestatgeria on hi havia un gran nombre de llibres d'aventures. Va comença a buscar un llibre que li interessés, fins que es va trobar amb una gran sorpresa. Un parell de llibres estaven mossegats i estripats. Ell no va entendre el que veia, així que li va demanar a la bibliotecària, però ella no va respondre. Llavors va deixar el llibre trencat on era i de manera miraculosa se li va apareixer davant dels seus ulls un grup de ninots fets de paper. En Tom cada vegada estava més sorprès del que li estava passant. Un dels ninots li va explicar que ells eren les fulles blanques que apareixien al principi dels llibres i que servien per protegir-los i que ara s'havien transformat en la seva forma original perquè en Tom els pogués ajudar a vèncer uns estranys éssers que devoraven els seus llibres. Ràpidament en Tom i els seus nous amics de paper van començar a buscar per tota la biblioteca el cau d'aquells éssers horribles. Finalment, després d'una llarga estona de recerca van poder trobar el lloc on s'amagaven. En Tom va buscar una solució perquè no tornessin a menjar més llibres i els hi va oferir anar a viure a un magatzem de reciclatge de paper. Els ninots de paper van agrair a en Tom la seva ajuda i van ser amics per sempre.